compartir les diferències per poder aprendre

És molt enriquidor fer donar més de sí les situacions, anar més enllà per explorar noves visions, noves expressions… Això és el que va succeir l’altre dia. Érem pocs (uns 10) i de seguida es va generar un clima mot comunicatiu i agradable. Ens vem passar el temari pel forro i tots plegats vem començar a parlar de divorcis, adulteris, matrimonis homosexuals, democràcia, religió… Tot dintre d’uns límits, òbviament, i tenint en compte que, precisament sobre aquests temes, a la classe hi ha posicions diametralment oposades. Va ser super interessant per a tots.   Tot va començar quan hem van demanar com dir-li a una noia que volies quedar amb ella, etc. – Puedo decir “estoy ansioso por verte”?- Hombre, sí, pero mejor que no se lo digas muchas veces, mejor dile… El senyor iraquí ens va explicar que a Iraq hi ha moltes dones soles, degut a la llarga guerra amb Iran i ara amb la invasió de Bush and company. Parlant de les relacions home-dona, ens va dir que com que estava separat i volia companyia d’una noia, va anar a la universitat, va estar mirant quina li agradava més i la va “escollir”. Com que era molt ric, li va regalar un cotxe, un rellotge d’or. La família de la noia es sentia molt alagada i pressionaven perquè la relació tirés endavant. Això ens ho explicava per mostrar-nos que els homes poden estar separats i “escollir” una altre dona. Jo li vaig preguntar: – vale pero, una mujer en las mismas condiciones, puede escojer a un hombre?. Evidentment, no.  

Els pakistanís i indis deien que les dones vídues no es poden tornar a casar, tot i que això estava canviant. M’ho van posar en bandeja. Els vaig comentar que la democràcia es fonamenta en la igualtat per a tothom. Per tant, l’objectiu és que tothom tingui i exerceixi els mateixos drets. Això implicava que el que feien els homes ho havien de poder fer també les dones. Que aquí una dona vídua o deparada podia emprendre tantes relacions com volgués.  Varem parlar també dels matrimonis homosexuals, a lo que un noi de Georgia va dir que era horrible, “como puedes creer en Dios, ir a missa i luego ser homosexual!”.   Va sortir també el tema dels homes que es casen amb moltes dones, de la infidelitat (quan els homes no es poden casar amb més dones!!), de la hipocresia…  

Tots van participar molt i els que no, al menys van conèixer noves perspectives. Al final de la classe vaig comentar  lo interessant i enriquidor que era que tots tinguéssim experiències i visions diferents, i que les poguéssim compartir.  Quan tornava a casa sentia que per viatjar, a vegades no fa falta anar tant lluny. A dos parades de metro tenim mons i visions completament diferents, que ens ensenyen a relativitzar i a veure que el món és una suma d’infinits crisols.

Sant Jordi en àrab i urdu

Les pràctiques van coincidir amb el dia de Sant Jordi. La meva companya va tenir la genial idea d’anar a passejar amb la classe per veure tot el tinglado que es monta. Una bona oportunitat per veure les festes d’aquí, les costums etc. Així que varem anar tots “d’excursió”.   Al carrer es trenca aquesta relació profe-alumne (ens diuen de vostè i ens tenen molt respecte) i passes a ser més un colega. Jo vaig aprofitar per parlar amb alguns d’ells. Amb l’home iraquí (es refugiat polític), varem estar parlant de la situació en el seu país, però amb peus de plom (ell), suposo que degut a la seva condició. 

A la rambla del Raval varem topar amb un espectacle genial organitzat per la Fundació Ibn Battuta. En mig de la rambla havien improvisat un teatre per a nens i nenes immigrants de 5 a 10 anys (aprox.). Uns actors molt ben avituallats representaven la llegenda de sant Jordi. Lo genial era que ho feien en urdu i àrab, traduïts al català per una narradora. També hi havia una colla de dones musulmanes que venien d’una organització de càrites. L’espectacle era genial. Feia un dia preciós i els nens (i els adults) s’ho miraven delitats. Els “nostres alumnes” estaven encantats, alguns deien “brillante, brillante!”.  Estic segura que per ells va ser emotiu veure la intenció i l’esforç que posen algunes persones per facilitar la integració dels més menuts.

19 de febrer

Cada dia faig la classe amb una noia de pràctiques diferent. Hi ha molta rotació. L’Esmeralda intenta que anem passant per tots els departaments. Això està molt bé, perquè tot i que m’encanta fer les classes, vull veure moltes més coses. Per lo vist la setmana que ve començaré a fer les classes sola. Perfecte.  A la classe d’avui donem recursos per solucionar problemes mèdics i de més. Les parts del cos, els medicaments, etc. Els haig d’explicar què és un laxant, un supositori, etc., riem bastant…Hi ha un grup de nois de 16 i 17 anys, magrebins i senegalesos. Estan en un centre de Torrelles. Quan es fa broma riuen, estan atents i són molt respectuosos amb mi, però es nota que estan aquí per cobrir un expedient. No prenen apunts, ni demostren massa motivació. Si no entenen, no pregunten. Tot i que l’únic contacte amb ells són aquestes dues hores de classe, per com es comporten intueixes moltes coses. L’altre cara de la moneda, per exemple, és un noi pakistaní, de la mateixa edat, que no para de prendre apunts, m’ho pregunta tot, sempre fa broma. Té aquí a tota la seva família. Quan acabo, segueixo de prop el tema d’inserció laboral. Bàsicament funciona amb dos webs, infojob i loquo. La noia que ho porta, està atenent a un home marroquí de 43 anys, llicenciat en filologia àrab. Posa un anunci a la web en el que s’ofereix com a professor d’àrab i mediador. La realitat però és una mica diferent: com que no té papers, busca alguna oferta en el sector de la construcció.El tema d’inserció laboral és molt complicat. Per una banda, els usuaris pateixen discriminació. Per altre banda, a vegades, després de haver mogut cel i terra per trobar-los una feina, alguns no es presenten ni a la primera cita. L’eina bàsica per buscar feina i anunciar-se és l’ordinador i la majoria no hi tenen accés. Això els exclou d’entrada. Depenen per tant de que algú els faci la tramitació (fer el currículum, presentar-lo, etc.) La web que mou més possibilitats és infojob, però és també la que requereix més temps (uns 90 minuts per usuari) i no es disposa d’aquest temps. 

26 febrer

Les portes del centre obren 9,30. a partir d’aquesta hora comencen a entrar usuaris. La gran majoria homes.  Durant tot el dia va arribant gent: uns per fer les classes d’alfabetització, altres per les de informàtica, cange del carnet de conduir i altres temes. En general sempre hi ha gent rondant o esperant.Faig la classe de 10 a 12 h, amb la Fàtima (“practicante”).Molt bé, però… ja començo a veure que amb unes quantes classes més ja n’hauré tingut prou.  Si fos el meu grup, sol meu, i els hi fes totes les classes jo, tindria un altre interès. Veuria l’evolució, podria fer més seguiment, etc. Les classes que porto fetes són suficients per veure la “funció de l’educador” en aquest context concret. Molt divertit, però ara ja passaria a una altre cosa. Quan acabo la classe tot està bastant desèrtic. L’Esmeralda (cap de pràctiques) no hi és. Tinc tres opcions: a) convertir-me en ombra de la noia que porta inserció laboral però ja ho he fet, i pel que ensumo, el cas que està portant és “mas de lo mismo” . b) Anar a xafardejar a la fantàstica biblioteca, però hi ha dos educadors del centre fent una reunió. Opció descartada. C) Interrogar a la noia francesa de pràctiques que s’encarrega del Servei d’Acollida. Allà voy: Servei d’Acollida: Les persones que entren per primera vegada al centre, es dirigeixen a aquesta mena de recepció, on se’ls “fitxa”.  Se’ls hi demanen un parell de fotografies, edat, si tenen família, situació, origen, etc. a la fitxa se l’hi posa un número i la data. Després s’introdueix aquesta dada a l’ordinador.  Amb aquesta fitxa, es fa després un certificat que acredita el seu contacte amb la cultura del país d’acollida i que els hi serveix per demanar el permís de residència.  (Bayt- Al-Thaqafa significa casa de cultura).Dedueixo que aquest pas és força important per poder conèixer les necessitats de l’immigrant. I que, per treure la màxima informació, és crucial l’empatia, gràcia i interès que desprèn la persona que està a l’altre costat del taulell. Aquesta seria una de les actituds que hauria de desenvolupar un educador/a en aquesta situació.

26 febrer

Avui estic espessa. Els dilluns al matí sembla que se m’hagi oblidat la quantitat de coses que he de fer sempre a primerissima hora. Treure les bates i els pitets de la secadora, la nota amb la homeopatia per la mestre, el suc de taronja,… Sempre hem preocupo de que esmorzin bé ells i quan ja estic al metro m’en adono que la que no he esmorzat he estat jo. Avui m’ha faltat també el meu tè…  A classe veia als alumnes com planetes, tots girant sobre sí mateixos, desconnectats entre sí, i jo, el més llunyà de tots…  però crec que ha estat més una sensació interna que altre cosa. Quan he dit que la classe ja s’havia acabat, ningú es movia. Potser han passat quasi 10 minuts que ningú s’ha aixecat. A les classes sempre es genera bon rotllo. Avui erem uns 20, bastant apretadets per cert, però aquest contacte, depenent de les teves circumstàncies, pot ser més que agradable…

He fet la classe, com sempre. Avui amb una noia de pràctiques nova. La veritat és que la rotació que hi ha en aquestes classes és bestial… Avui, ens en hem anat bastant del tema i hem acabat parlant de bodes i noviatges. Ha estat molt interessant perquè hem potenciat que els alumnes expliquessin les realitats dels seus països. Les diferències culturals són tremendes. És un fet que tots sabem, però impressiona veure-ho en una mateixa classe, compartint un mateix espai i havent de crear una societat comú. 

Comprens que determinades visions radicals i tancades identifiquin occident amb llibertinatge, absència de valors, etc. A alguns països per exemple, com més calor, més es tapen. Aquí, els que han arribat fa poc que es preparin per flipar amb la poca roba que porten alguns/es a l’estiu… En alguns països, es concerten els matrimonis des de la infància, aquí les parelles homosexuals es poden casar, etc. Realment, tot plegat és super complicat. 

S’ha creat un clima que afavoria molt la comunicació i això ha fet que al final alguns alumnes expressessin les seves opinions sobre el funcionament de la classe. Han dit que el que més volien era parlar, crear diàleg, perquè fora de la classe no tenen oportunitat de parlar amb ningú en castellà. Té tela…!!! És un tema molt seriós i que reflexa el problema que tenim tots plegats davant. Grups de senegalesos, marroquins, indús, pakistanís, que no es relacionen amb ningú més que amb les seves pròpies comunitats! Que viuen a la nostra ciutat com si visquessin en una illa. Hi ha una noia senegalesa llestíssima, molt potent, que fa 9 mesos que viu a Barna i encara no ha pogut fer cap amiga d’aquí. Es notava que estaven entre parats i tristos perquè deien que la societat d’aquí és molt tancada. És a dir, no es senten acollits.

la immigració ens obliga a TOTS a una apertura mental

Els alumnes, tenen en comú que han vingut a nostre buscant millor qualitat de vida, una feina, etc. però entre ells les diferències no poden ser és grans! Per exemple, a la classe hi ha un enginyer irquí, que fa 4 mesos que ha arribat (hem saltaria totes les barreres i el convidaria a un cafè perquè m’expliques mil coses…), menors marroquins, dones siries, etc.    

Els mateixos estereotips amb els es troben quan arriben aquí, són els que també tenen entre ells. Per exemple, un noi pakistaní, despotricava dels rumanesos (“son muy mal”). T’en adones que el problema és complexíssim i que requereix recursos i molta creativitat i esforç d’apertura mental per part de tots.

empatía????

Avui no ha estat un bon dia. Ja ha començat malament a les 7:30 del matí. I ha seguit: Solsament hi ha dos persones que tenen les claus del centre. L’Esmeralda (que està a Màlaga) i l’Àlex, que com que tenia febre, ha arribat més tard. Total que hem esperat 45 minuts asseguts al replà.   

Des de fa uns dies estic fent les classes amb una altre noia. La veritat és que no connecto gens. No m’agrada com fa la classe, ni com es dirigeix als alumnes. A vegades inclús m’avergonyeix. Utilitza amb ells un to borde i amb un toc prepotent, sembla que els tracti com nens petits. Suposo que és un problema de tímides… no sé. Avui, a un dels menors marroquins, que suposo que per vergonya ha dit que no havia fet l’exercici, l’ha posat en evidencia davant de tots i a més, sense cap gràcia.

tothom té dret a una oportunitat

Emociona veure les ganes que alguns posen en aprendre, com avancen gracies al seu esforç. I no pots concebre el fet de que potser alguns, no arribin a tenir mai una vertadera oportunitat a través de la qual poder desenvolupar els seus talents. Que s’hagin de passar els millors anys de la seva vida picant pedra o posant totxanes. 

Avui parlem de la vivenda. Proposo que descriguin davant la classe com es la seva casa al país d’origen. Es descriuen cases al nepal, al Màrroc, al senegal, a Georgia, etc. Paradoxes de la vida. Tots han vingut aquí buscant millor qualitat de vida, però resulta que les cases que tenen en els seus països són bastant més grans que les que en general podem tenir aquí. Cases amplies, de dos o tres plantes, en les que poden compartir la vida amb tota la família. Aquí paguem una fortuna per un puny de pis i si l’avia ve a viure a casa hem de fer màgia per poder-la ubicar! El desorbitat preu del m2, condiciona bona part de la nostra vida i també la dels que opten per venir a viure aquí. És un aspecte més de lo dur que és per els immigrants realitzar el seu somni. De la gran renuncia que han de fer, del preu que han de pagar