És fonamental que m’aprengui bé tot el marc legal en qüestió d’immigració. Vull consultar-li els dubtes a l’abogada del centre.
En aquest àmbit, cal estar molt al dia. No sé si succeeix el mateix en els altres. La immigració és un tema que crea molt debat, hi ha molta opinió. Cal estar molt informat. És important conèixer les diferentes visions. Per exemple, la que té Hirsi Alí, … aprendre a contextualitzar les diferents perspectives. Aquesta part intelectual del meu àmbit m’encanta.
Una educadora ha anat a la primera fira sobre treballadors immigrants que es realitza a Catalunya. És una iniciativa que vol ser un pont entre l’empresari i l’immigrant, i facilitar i conscienciar sobre la importància de la formació d’aquest últim.
Des de la seva perspectiva, hi havia bastanta enganyifa. Moltes empreses que busquen penjar-se l’etiqueta de solidàries i en el fons solsament busquen els seus pròpis interessos, etc. També ha constatat la quantitat de feines que no volen els ciutadans autòctons i que ocupen en el seu lloc els immigrants. Com que porta el tema de la inserció laboral del centre, ha establert alguns contactes amb la finalitat de col.locar als potencials usuaris.
Avui estic espessa. Els dilluns al matí sembla que se m’hagi oblidat la quantitat de coses que he de fer sempre a primerissima hora. Treure les bates i els pitets de la secadora, la nota amb la homeopatia per la mestre, el suc de taronja,… Sempre hem preocupo de que esmorzin bé ells i quan ja estic al metro m’en adono que la que no he esmorzat he estat jo. Avui m’ha faltat també el meu tè… A classe veia als alumnes com planetes, tots girant sobre sí mateixos, desconnectats entre sí, i jo, el més llunyà de tots… però crec que ha estat més una sensació interna que altre cosa. Quan he dit que la classe ja s’havia acabat, ningú es movia. Potser han passat quasi 10 minuts que ningú s’ha aixecat. A les classes sempre es genera bon rotllo. Avui erem uns 20, bastant apretadets per cert, però aquest contacte, depenent de les teves circumstàncies, pot ser més que agradable…
Les portes del centre obren 9,30. a partir d’aquesta hora comencen a entrar usuaris. La gran majoria homes. Durant tot el dia va arribant gent: uns per fer les classes d’alfabetització, altres per les de informàtica, cange del carnet de conduir i altres temes. En general sempre hi ha gent rondant o esperant. Faig la classe de 10 a 12 h, amb la Fàtima (“practicante”). Molt bé, però… ja començo a veure que amb unes quantes classes més ja n’hauré tingut prou. Si fos el meu grup, sol meu, i els hi fes totes les classes jo, tindria un altre interès. Veuria l’evolució, podria fer més seguiment, etc. Les classes que porto fetes són suficients per veure la “funció de l’educador” en aquest context concret. Molt divertit, però ara ja passaria a una altre cosa.
Quan acabo la classe tot està bastant desèrtic. L’Esmeralda (cap de pràctiques) no hi és. Tinc tres opcions:
a) convertir-me en ombra de la noia que porta inserció laboral. Però ja ho vaig fer l’altre dia, i pel que ensumo, el cas que està portant és “mas de lo mismo” .
b) Anar a xafardejar a la fantàstica biblioteca, però hi ha dos educadors del centre fent una reunió. Opció descartada.
C) Interrogar a la noia francesa de pràctiques que s’encarrega del Servei d’Acollida. Allà voy: Servei d’Acollida: Les persones que entren per primera vegada al centre, es dirigeixen a aquesta mena de recepció, on se’ls “fitxa”. Se’ls hi demanen un parell de fotografies, edat, si tenen família, situació, origen, etc. a la fitxa se l’hi posa un número i la data. Després s’introdueix aquesta dada a l’ordinador. Amb aquesta fitxa, es fa després un certificat que acredita el seu contacte amb la cultura del país d’acollida i que els hi serveix per demanar el permís de residència. (Bayt- Al-Thaqafa significa casa de cultura).Dedueixo que aquest pas és força important per poder conèixer les necessitats de l’immigrant. I que, per treure la màxima informació, és crucial l’empatia, gràcia i interès que desprèn la persona que està a l’altre costat del taulell. Aquesta seria una de les actituds que hauria de desenvolupar un educador/a en aquesta situació.
Tothom molt càlid, molt acollidor i amable. Jo hem sento com una peça nova en un engranatge que porta temps funcionant i no trobo massa el meu lloc. Hem sento com si fos transparent. A la classe hi ha un petit conflicte, que crec que la meva companya de pràctiques no resol prou bé: Mohamed, un home marroquí, s’indigna quan algú equipara una mesquita amb un “monument”. La mesquita és un lloc sagrat, i el terme “monument” la posa al mateix nivell que l‘estatua de Colón! La meva companya, amb tota la bona fe del món, en lloc de reconèixer aquesta diferència i parar-ho aquí, s’embolica amb un rotllo que no entén ningú. El Mohamed es sent cada cop més incomprès i comença a discutir, mentre un grupet de pakinstanís es comencen a posar nerviosos perquè la discussió ja dura massa. Penso que cal anar molt en compte. No tens cap referència dels teus alumnes. Molts venen simplement per no passar fred al carrer. Per molt col·lega que siguis, davant de determinats temes has d’anar amb peus de plom si no vols un lio….
Hem sento molt a gust. Tot i venir solsament un dia a la setmana, començo a ubicar-me i a conèixer a la gent. Tinc moltes ganes de conèixer-ho tot, la organització, més casos, els diferents projectes… Vull també poder tafanejar la bibloteca àrabo-musulmana, que és molt completa i ja se m’hi han anat els ulls
Quan demano a l’Esmeralda el PEC i el PRI, hem di que això no pot sortir del centre i que a més, és confidencial, “como trata de temas de flujos”, etc….
La veritat és que no l’entenc massa, tampoc vull preguntar més del compte perquè hem dona la sensació de que tampoc ho aclariré. Pel que estic veient, no sóc la única a la que li passa….
Segon dia. Amb 10 minuts hem preparo la classe. La faig amb una altre noia de pràctiques. Ella és la veterana, jo la novata, se suposa que la classe l’hauria de fer ella i jo donar suport… No sé si és perquè passa de tot o està cansada… o potser sóc jo que poso la primera i no li dono opció… el cas és que dono tota la classe jo. Hem passen les dues hores volant! M’ho passo bomba….El tema és la casa, el mobiliari, etc. Una excusa per descriure el passat, el lloc d’origen, i retornar després al present. Per lo vist, en els seus respectius països, tots vivien en cases fantàstiques, grans, lluminoses, sense soroll. Igual que les que ara tenen aquí! Confirmo les informacions sobre els nouvinguts: en els seus països d’origen són habitants amb possibilitats. Els que no en tenen, ni tant sols poden pensar amb emigrar.
Quan acabo observo dos casos: -
Kadir. Un marroquí de Tànger de 34 anys. Té permís de residència amb possibilitat de treballar en el sector del servei domèstic. (es pot treballar en un sector o altre en funció del tipus de permís). Per a un home això equival a treballar com a cuidador d’alguna persona discapacitada o tercera edat. Kadir arrufa el nas. Viu amb les seves 4 germanes, que treballen totes, i diu que pot esperar als tràmits del seu permís de residència. El primer que penses és que és una posició masclista. Però després te’n adones que prou difícil és l’adaptació, el dol, etc… potser veure’s a sí mateix desenvolupant en una tasca que per la seva cultura correspon a les dones, o que no està valorada per un home, etc. contribueix més negativament a la seva autoestima que passar-se un temps a càrrec d’unes germanes que potser opinen el mateix que ell. No sé… no podem jutjar basant-nos amb les premisses d’aquí. - Inda. És una noia marroquina, sense papers, per tant, sense possibilitat de treball. Viu en un dels pisos d’acollida de la fundació. Davant la imperiosa necessitat de treballar, se la juga conscientment: utilitza el permís de treball d’una bona amiga i, amb l’ajuda d’una noia de pràctiques, fa un currículum que és un maxmix de les dos.
Molts usuaris tornen al centre després de x temps (poden ser 3 anys) per demanar un certificat d’assistència, i poder demostrar que han estat en contacte amb la cultura d’aquí. És un certificat que necessiten per aconseguir una feina, etc.Això, per els educadors de la fundació representa un problema, perquè no poden accedir fàcilment a les fitxes de cartolina que els hi ha fet amb la matrícula. Per altre banda, en cas de que si que ho puguin fer, els hi fan un certificat tant cutre que alguna vegada els de la Generalitat s’han pensat que era falsificat (veridic!) davant la desesperació lògica del pobre immigrant.
No m’ho puc creure! Com pot ser que no els tinguin introduïts en algún programa informàtic???? Si cada setmana, cada profe passa la llista al ordinador, al cap de 50 anys, quan l’usuari torna, el localitzes en un segon, i li fas un certificat preciós, que no costa tant… hem van dir que sí, que costava molt.
La Inda és una noia marroquina, sense papers, peluquera i esteticient. Està en un dels pisos d’acollida de la fundació. Es troba en el típic cercle viciós: sense papers no troba feina, però és a través d’una feina que ha d’aconseguir els papers. Una amiga seva li ha deixat el seu permís de residència i de treball. Amb l’ajuda de la noia que s’encarrega de la inserció, fa un cv que és un maxmix de la seva experiència, la de l’amiga, …tot una mica adornat. En mig de la seva desesperació, arrenca a plorar. Jo no dic res, espero que l’Esmeralda, que està al seu costat, intervingui. Després d’ella, jo també li dic alguna cosa. De repent l’Esmerada es gira, hem mira seriosament i hem diu: “Contención. Iros al rincón!”. A sus órdenes. M’en vaig amb la Inda a un espai tranquil i la intento animar. La veritat és que m’ho posa molt fàcil. Al cap de molt poc, ja riu. Abans d’anar-me’n, ella i un amic (un altre usuari), hem conviden el diumenge a prendre un couscús a casa de la germana del noi. M’invento un excusa. M’encantaria, però està claríssim que no hem puc involucrar així… i molt menys el segon dia!
