la immigració ens obliga a TOTS a una apertura mental

Els alumnes, tenen en comú que han vingut a nostre buscant millor qualitat de vida, una feina, etc. però entre ells les diferències no poden ser és grans! Per exemple, a la classe hi ha un enginyer irquí, que fa 4 mesos que ha arribat (hem saltaria totes les barreres i el convidaria a un cafè perquè m’expliques mil coses…), menors marroquins, dones siries, etc.    

Els mateixos estereotips amb els es troben quan arriben aquí, són els que també tenen entre ells. Per exemple, un noi pakistaní, despotricava dels rumanesos (“son muy mal”). T’en adones que el problema és complexíssim i que requereix recursos i molta creativitat i esforç d’apertura mental per part de tots.

empatía????

Avui no ha estat un bon dia. Ja ha començat malament a les 7:30 del matí. I ha seguit: Solsament hi ha dos persones que tenen les claus del centre. L’Esmeralda (que està a Màlaga) i l’Àlex, que com que tenia febre, ha arribat més tard. Total que hem esperat 45 minuts asseguts al replà.   

Des de fa uns dies estic fent les classes amb una altre noia. La veritat és que no connecto gens. No m’agrada com fa la classe, ni com es dirigeix als alumnes. A vegades inclús m’avergonyeix. Utilitza amb ells un to borde i amb un toc prepotent, sembla que els tracti com nens petits. Suposo que és un problema de tímides… no sé. Avui, a un dels menors marroquins, que suposo que per vergonya ha dit que no havia fet l’exercici, l’ha posat en evidencia davant de tots i a més, sense cap gràcia.

tothom té dret a una oportunitat

Emociona veure les ganes que alguns posen en aprendre, com avancen gracies al seu esforç. I no pots concebre el fet de que potser alguns, no arribin a tenir mai una vertadera oportunitat a través de la qual poder desenvolupar els seus talents. Que s’hagin de passar els millors anys de la seva vida picant pedra o posant totxanes. 

Avui parlem de la vivenda. Proposo que descriguin davant la classe com es la seva casa al país d’origen. Es descriuen cases al nepal, al Màrroc, al senegal, a Georgia, etc. Paradoxes de la vida. Tots han vingut aquí buscant millor qualitat de vida, però resulta que les cases que tenen en els seus països són bastant més grans que les que en general podem tenir aquí. Cases amplies, de dos o tres plantes, en les que poden compartir la vida amb tota la família. Aquí paguem una fortuna per un puny de pis i si l’avia ve a viure a casa hem de fer màgia per poder-la ubicar! El desorbitat preu del m2, condiciona bona part de la nostra vida i també la dels que opten per venir a viure aquí. És un aspecte més de lo dur que és per els immigrants realitzar el seu somni. De la gran renuncia que han de fer, del preu que han de pagar

fer de profe

Mai m’hagués arribat a pensar que donaria classes i que m’agradaria. Avui érem 30. La he fet sola i he pres consciència del que significa donar una classe d’aquestes característiques.  

Mentre l’estava fent, m’anaven venint imatges del cole: el profe escrivint a la pissarra i la gent tirant-li gomes, papers, xicles….quan es girava,  tothom quiet; el profe explicant Roma o la fotosíntesi mentre es va sentint “l’apodo” que li han posat tant cruel… (el “buri”, el que es treia burilles…); el profe explicant la guerra de successió sabent que ningú l’està escoltant; la típica imatge de papers volant i tothom mirant a qualsevol lloc menys al profe… QUÉ CRUEL POTS SER SENSE ADONAR-TE’N!!!!!!!! Quantes vegades un profe haurà tornat fet una piltrafa a casa seva per culpa de la nostra incapacitat de posar-nos en el seu lloc…. 

Prenc també consciència de la importància de saber connectar amb l’alumne i motivar-lo. És com engegar una dinàmica i no permetre que es pari.  

a tope

Avui hi ha lio a la classe. Toca canvi de grup. Tot just començada la classe entren dos educadors dient-me que porten als que passen del  nivell 1 al 2. Veig com entren  unes 15 persones. Després l’educadora els presenta, explica una mica els seus progressos i se’n va. Vale… entenc que la majoria de classes funcionen amb gent de practiques, que vénen diferents dies i que això fa que hi hagin aquest tipus de sorpreses. Som uns 25 i quasi no hi cabem, però cap problema… la classe, amb una mica més d’esforç per part meva (dinamitzar 25 no és el mateix que dinamitzar 5) funciona prou bé.   

Els de l’DGAIA de Senegal han anat a la pelu (o potser s’ho han fet entre ells), però tots s’han estirat els rissos i s’han fet els pentinats més variopints. No porten les usuals gorres i els llueixen… quasi no els reconeixo… Quan acabo vaig a observar com funciona el servei d’acollida, el tipus “d’instruments” que s’utilitzen, etc. Després vaig a “inserció laboral”: la Patricia hem comenta que tot sovint, després de matar-te buscant una feina, l’usuari no es presenta o passa de tot, com avui…

organització

Avui, una treballadora social, mentre m’explicava alguns “instruments” i davant les meves preguntes, m’ha explicat les raons per les quals hi ha una certa desconnexió entre els diferents elements d’intervenció del centre: 

El Bayt és una fundació, rep subvencions. Això vol dir que els diners manen i que condicionen la quantitat i qualitat dels projectes. Si hi ha més diners, s’agafa més “personal” i es duen a terme més projectes. Si no, es retallen. 

Això comporta una flexibilitat obligada i, en aquest cas, una dificultat per mantenir un treball  interdisciplinari.  Jo puc entrar per fer un projecte concret, però no tinc cap garantia de continuar quan aquest s’acabi (si és que s’han acabat també es peles!). 

Per altre banda, per el que he intuït, aquest treball interdisciplinari, tampoc es fomenta des de la direcció, sinó que són els propis educadors que es busquen la vida en aquest sentit. És a dir, és la noia d’inserció laboral la que busca l’ajuda de l’advocada o la profe d’adults que decideix sentar-se i posar-se al dia amb la d’inserció.

l’alfabetització d’adults…

Sóc conscient de que l’alfabetització d’adults és una de les cares més amables de la professió l’educador social en l’àmbit d’immigració.  L’aprenentatge del idioma és una necessitat, i aquest aprenentatge pot ser quelcom divertit i entretingut. Si més no, és un moment en el que els problemes queden una miqueta més lluny… Facilitar aquest espai d’aprenentatge i convivència és molt gratificant.

5 març

La classe sempre és entretinguda, però avui més. Hem descrit les nostres famílies, els vincles i les persones. Quan ha sortit el tema de la poligàmia la gent ha començat a emocionar-se. Tots parlant a l’hora i entre ells amb el seu idioma… Me n’he adonat (no hi havia pensat mai), que aquí no existeix la manera de descriure el vincle entre les diferents dones d’un home.  T’en adones que la cultura és un sistema que descriu UN món, no ELmón. És enriquidor que totes les diferents cultures que formem la classe ho puguem veure. Després ens hem descrit. Un es pensava un paio de la classe i els altres l’havien d’endevinar.  I ha sorgit l’inevitable tema dels colors… els nois senegalesos diferencien entre ser negre, blanc o marró. En algún cas doncs, contestaven: -no, X (el personatge) no es negro, es marrón. I quan es descriu a algu amb un color estrany, com aquest, que sembla que digui que X és de xocolata, t’en adones lo absurda que és la discriminació que es fa per la pigmentació de la pell. 

També s’ha donat la típica situació… Un noi negre preguntava: - X  es negro?, a lo que l’altre contestava: - No es negro,  es “normal”. He remarcat que ser negre és tan normal com ser blanc o “marró”. Un cop acabada la classe he ajudat a la noia d’inserció laboral a buscar per internet algún curs d’auxiliar de geriatria per a una noia infermera argelina. He pogut constatar la basura que circula per el ciberespai i lo difícil que és Trobar.

A les classes es genera molt bon rotllo. És un espai d’interrelació molt bò, una oportunitat perquè s’obrin i es comuniquin entre ells, sobretot amb els que tenen altres origens.