compartir les diferències per poder aprendre

És molt enriquidor fer donar més de sí les situacions, anar més enllà per explorar noves visions, noves expressions… Això és el que va succeir l’altre dia. Érem pocs (uns 10) i de seguida es va generar un clima mot comunicatiu i agradable. Ens vem passar el temari pel forro i tots plegats vem començar a parlar de divorcis, adulteris, matrimonis homosexuals, democràcia, religió… Tot dintre d’uns límits, òbviament, i tenint en compte que, precisament sobre aquests temes, a la classe hi ha posicions diametralment oposades. Va ser super interessant per a tots.   Tot va començar quan hem van demanar com dir-li a una noia que volies quedar amb ella, etc. – Puedo decir “estoy ansioso por verte”?- Hombre, sí, pero mejor que no se lo digas muchas veces, mejor dile… El senyor iraquí ens va explicar que a Iraq hi ha moltes dones soles, degut a la llarga guerra amb Iran i ara amb la invasió de Bush and company. Parlant de les relacions home-dona, ens va dir que com que estava separat i volia companyia d’una noia, va anar a la universitat, va estar mirant quina li agradava més i la va “escollir”. Com que era molt ric, li va regalar un cotxe, un rellotge d’or. La família de la noia es sentia molt alagada i pressionaven perquè la relació tirés endavant. Això ens ho explicava per mostrar-nos que els homes poden estar separats i “escollir” una altre dona. Jo li vaig preguntar: - vale pero, una mujer en las mismas condiciones, puede escojer a un hombre?. Evidentment, no.  

Els pakistanís i indis deien que les dones vídues no es poden tornar a casar, tot i que això estava canviant. M’ho van posar en bandeja. Els vaig comentar que la democràcia es fonamenta en la igualtat per a tothom. Per tant, l’objectiu és que tothom tingui i exerceixi els mateixos drets. Això implicava que el que feien els homes ho havien de poder fer també les dones. Que aquí una dona vídua o deparada podia emprendre tantes relacions com volgués.  Varem parlar també dels matrimonis homosexuals, a lo que un noi de Georgia va dir que era horrible, “como puedes creer en Dios, ir a missa i luego ser homosexual!”.   Va sortir també el tema dels homes que es casen amb moltes dones, de la infidelitat (quan els homes no es poden casar amb més dones!!), de la hipocresia…  

Tots van participar molt i els que no, al menys van conèixer noves perspectives. Al final de la classe vaig comentar  lo interessant i enriquidor que era que tots tinguéssim experiències i visions diferents, i que les poguéssim compartir.  Quan tornava a casa sentia que per viatjar, a vegades no fa falta anar tant lluny. A dos parades de metro tenim mons i visions completament diferents, que ens ensenyen a relativitzar i a veure que el món és una suma d’infinits crisols.

Sant Jordi en àrab i urdu

Les pràctiques van coincidir amb el dia de Sant Jordi. La meva companya va tenir la genial idea d’anar a passejar amb la classe per veure tot el tinglado que es monta. Una bona oportunitat per veure les festes d’aquí, les costums etc. Així que varem anar tots “d’excursió”.   Al carrer es trenca aquesta relació profe-alumne (ens diuen de vostè i ens tenen molt respecte) i passes a ser més un colega. Jo vaig aprofitar per parlar amb alguns d’ells. Amb l’home iraquí (es refugiat polític), varem estar parlant de la situació en el seu país, però amb peus de plom (ell), suposo que degut a la seva condició. 

A la rambla del Raval varem topar amb un espectacle genial organitzat per la Fundació Ibn Battuta. En mig de la rambla havien improvisat un teatre per a nens i nenes immigrants de 5 a 10 anys (aprox.). Uns actors molt ben avituallats representaven la llegenda de sant Jordi. Lo genial era que ho feien en urdu i àrab, traduïts al català per una narradora. També hi havia una colla de dones musulmanes que venien d’una organització de càrites. L’espectacle era genial. Feia un dia preciós i els nens (i els adults) s’ho miraven delitats. Els “nostres alumnes” estaven encantats, alguns deien “brillante, brillante!”.  Estic segura que per ells va ser emotiu veure la intenció i l’esforç que posen algunes persones per facilitar la integració dels més menuts.

19 de febrer

Cada dia faig la classe amb una noia de pràctiques diferent. Hi ha molta rotació. L’Esmeralda intenta que anem passant per tots els departaments. Això està molt bé, perquè tot i que m’encanta fer les classes, vull veure moltes més coses. Per lo vist la setmana que ve començaré a fer les classes sola. Perfecte.  A la classe d’avui donem recursos per solucionar problemes mèdics i de més. Les parts del cos, els medicaments, etc. Els haig d’explicar què és un laxant, un supositori, etc., riem bastant…Hi ha un grup de nois de 16 i 17 anys, magrebins i senegalesos. Estan en un centre de Torrelles. Quan es fa broma riuen, estan atents i són molt respectuosos amb mi, però es nota que estan aquí per cobrir un expedient. No prenen apunts, ni demostren massa motivació. Si no entenen, no pregunten. Tot i que l’únic contacte amb ells són aquestes dues hores de classe, per com es comporten intueixes moltes coses. L’altre cara de la moneda, per exemple, és un noi pakistaní, de la mateixa edat, que no para de prendre apunts, m’ho pregunta tot, sempre fa broma. Té aquí a tota la seva família. Quan acabo, segueixo de prop el tema d’inserció laboral. Bàsicament funciona amb dos webs, infojob i loquo. La noia que ho porta, està atenent a un home marroquí de 43 anys, llicenciat en filologia àrab. Posa un anunci a la web en el que s’ofereix com a professor d’àrab i mediador. La realitat però és una mica diferent: com que no té papers, busca alguna oferta en el sector de la construcció.El tema d’inserció laboral és molt complicat. Per una banda, els usuaris pateixen discriminació. Per altre banda, a vegades, després de haver mogut cel i terra per trobar-los una feina, alguns no es presenten ni a la primera cita. L’eina bàsica per buscar feina i anunciar-se és l’ordinador i la majoria no hi tenen accés. Això els exclou d’entrada. Depenen per tant de que algú els faci la tramitació (fer el currículum, presentar-lo, etc.) La web que mou més possibilitats és infojob, però és també la que requereix més temps (uns 90 minuts per usuari) i no es disposa d’aquest temps. 

26 febrer

Les portes del centre obren 9,30. a partir d’aquesta hora comencen a entrar usuaris. La gran majoria homes.  Durant tot el dia va arribant gent: uns per fer les classes d’alfabetització, altres per les de informàtica, cange del carnet de conduir i altres temes. En general sempre hi ha gent rondant o esperant.Faig la classe de 10 a 12 h, amb la Fàtima (“practicante”).Molt bé, però… ja començo a veure que amb unes quantes classes més ja n’hauré tingut prou.  Si fos el meu grup, sol meu, i els hi fes totes les classes jo, tindria un altre interès. Veuria l’evolució, podria fer més seguiment, etc. Les classes que porto fetes són suficients per veure la “funció de l’educador” en aquest context concret. Molt divertit, però ara ja passaria a una altre cosa. Quan acabo la classe tot està bastant desèrtic. L’Esmeralda (cap de pràctiques) no hi és. Tinc tres opcions: a) convertir-me en ombra de la noia que porta inserció laboral però ja ho he fet, i pel que ensumo, el cas que està portant és “mas de lo mismo” . b) Anar a xafardejar a la fantàstica biblioteca, però hi ha dos educadors del centre fent una reunió. Opció descartada. C) Interrogar a la noia francesa de pràctiques que s’encarrega del Servei d’Acollida. Allà voy: Servei d’Acollida: Les persones que entren per primera vegada al centre, es dirigeixen a aquesta mena de recepció, on se’ls “fitxa”.  Se’ls hi demanen un parell de fotografies, edat, si tenen família, situació, origen, etc. a la fitxa se l’hi posa un número i la data. Després s’introdueix aquesta dada a l’ordinador.  Amb aquesta fitxa, es fa després un certificat que acredita el seu contacte amb la cultura del país d’acollida i que els hi serveix per demanar el permís de residència.  (Bayt- Al-Thaqafa significa casa de cultura).Dedueixo que aquest pas és força important per poder conèixer les necessitats de l’immigrant. I que, per treure la màxima informació, és crucial l’empatia, gràcia i interès que desprèn la persona que està a l’altre costat del taulell. Aquesta seria una de les actituds que hauria de desenvolupar un educador/a en aquesta situació.

26 febrer

Avui estic espessa. Els dilluns al matí sembla que se m’hagi oblidat la quantitat de coses que he de fer sempre a primerissima hora. Treure les bates i els pitets de la secadora, la nota amb la homeopatia per la mestre, el suc de taronja,… Sempre hem preocupo de que esmorzin bé ells i quan ja estic al metro m’en adono que la que no he esmorzat he estat jo. Avui m’ha faltat també el meu tè…  A classe veia als alumnes com planetes, tots girant sobre sí mateixos, desconnectats entre sí, i jo, el més llunyà de tots…  però crec que ha estat més una sensació interna que altre cosa. Quan he dit que la classe ja s’havia acabat, ningú es movia. Potser han passat quasi 10 minuts que ningú s’ha aixecat. A les classes sempre es genera bon rotllo. Avui erem uns 20, bastant apretadets per cert, però aquest contacte, depenent de les teves circumstàncies, pot ser més que agradable…