compartir les diferències per poder aprendre

És molt enriquidor fer donar més de sí les situacions, anar més enllà per explorar noves visions, noves expressions… Això és el que va succeir l’altre dia. Érem pocs (uns 10) i de seguida es va generar un clima mot comunicatiu i agradable. Ens vem passar el temari pel forro i tots plegats vem començar a parlar de divorcis, adulteris, matrimonis homosexuals, democràcia, religió… Tot dintre d’uns límits, òbviament, i tenint en compte que, precisament sobre aquests temes, a la classe hi ha posicions diametralment oposades. Va ser super interessant per a tots.   Tot va començar quan hem van demanar com dir-li a una noia que volies quedar amb ella, etc. – Puedo decir “estoy ansioso por verte”?- Hombre, sí, pero mejor que no se lo digas muchas veces, mejor dile… El senyor iraquí ens va explicar que a Iraq hi ha moltes dones soles, degut a la llarga guerra amb Iran i ara amb la invasió de Bush and company. Parlant de les relacions home-dona, ens va dir que com que estava separat i volia companyia d’una noia, va anar a la universitat, va estar mirant quina li agradava més i la va “escollir”. Com que era molt ric, li va regalar un cotxe, un rellotge d’or. La família de la noia es sentia molt alagada i pressionaven perquè la relació tirés endavant. Això ens ho explicava per mostrar-nos que els homes poden estar separats i “escollir” una altre dona. Jo li vaig preguntar: - vale pero, una mujer en las mismas condiciones, puede escojer a un hombre?. Evidentment, no.  

Els pakistanís i indis deien que les dones vídues no es poden tornar a casar, tot i que això estava canviant. M’ho van posar en bandeja. Els vaig comentar que la democràcia es fonamenta en la igualtat per a tothom. Per tant, l’objectiu és que tothom tingui i exerceixi els mateixos drets. Això implicava que el que feien els homes ho havien de poder fer també les dones. Que aquí una dona vídua o deparada podia emprendre tantes relacions com volgués.  Varem parlar també dels matrimonis homosexuals, a lo que un noi de Georgia va dir que era horrible, “como puedes creer en Dios, ir a missa i luego ser homosexual!”.   Va sortir també el tema dels homes que es casen amb moltes dones, de la infidelitat (quan els homes no es poden casar amb més dones!!), de la hipocresia…  

Tots van participar molt i els que no, al menys van conèixer noves perspectives. Al final de la classe vaig comentar  lo interessant i enriquidor que era que tots tinguéssim experiències i visions diferents, i que les poguéssim compartir.  Quan tornava a casa sentia que per viatjar, a vegades no fa falta anar tant lluny. A dos parades de metro tenim mons i visions completament diferents, que ens ensenyen a relativitzar i a veure que el món és una suma d’infinits crisols.

Sant Jordi en àrab i urdu

Les pràctiques van coincidir amb el dia de Sant Jordi. La meva companya va tenir la genial idea d’anar a passejar amb la classe per veure tot el tinglado que es monta. Una bona oportunitat per veure les festes d’aquí, les costums etc. Així que varem anar tots “d’excursió”.   Al carrer es trenca aquesta relació profe-alumne (ens diuen de vostè i ens tenen molt respecte) i passes a ser més un colega. Jo vaig aprofitar per parlar amb alguns d’ells. Amb l’home iraquí (es refugiat polític), varem estar parlant de la situació en el seu país, però amb peus de plom (ell), suposo que degut a la seva condició. 

A la rambla del Raval varem topar amb un espectacle genial organitzat per la Fundació Ibn Battuta. En mig de la rambla havien improvisat un teatre per a nens i nenes immigrants de 5 a 10 anys (aprox.). Uns actors molt ben avituallats representaven la llegenda de sant Jordi. Lo genial era que ho feien en urdu i àrab, traduïts al català per una narradora. També hi havia una colla de dones musulmanes que venien d’una organització de càrites. L’espectacle era genial. Feia un dia preciós i els nens (i els adults) s’ho miraven delitats. Els “nostres alumnes” estaven encantats, alguns deien “brillante, brillante!”.  Estic segura que per ells va ser emotiu veure la intenció i l’esforç que posen algunes persones per facilitar la integració dels més menuts.

19 de febrer

Cada dia faig la classe amb una noia de pràctiques diferent. Hi ha molta rotació. L’Esmeralda intenta que anem passant per tots els departaments. Això està molt bé, perquè tot i que m’encanta fer les classes, vull veure moltes més coses. Per lo vist la setmana que ve començaré a fer les classes sola. Perfecte.  A la classe d’avui donem recursos per solucionar problemes mèdics i de més. Les parts del cos, els medicaments, etc. Els haig d’explicar què és un laxant, un supositori, etc., riem bastant…Hi ha un grup de nois de 16 i 17 anys, magrebins i senegalesos. Estan en un centre de Torrelles. Quan es fa broma riuen, estan atents i són molt respectuosos amb mi, però es nota que estan aquí per cobrir un expedient. No prenen apunts, ni demostren massa motivació. Si no entenen, no pregunten. Tot i que l’únic contacte amb ells són aquestes dues hores de classe, per com es comporten intueixes moltes coses. L’altre cara de la moneda, per exemple, és un noi pakistaní, de la mateixa edat, que no para de prendre apunts, m’ho pregunta tot, sempre fa broma. Té aquí a tota la seva família. Quan acabo, segueixo de prop el tema d’inserció laboral. Bàsicament funciona amb dos webs, infojob i loquo. La noia que ho porta, està atenent a un home marroquí de 43 anys, llicenciat en filologia àrab. Posa un anunci a la web en el que s’ofereix com a professor d’àrab i mediador. La realitat però és una mica diferent: com que no té papers, busca alguna oferta en el sector de la construcció.El tema d’inserció laboral és molt complicat. Per una banda, els usuaris pateixen discriminació. Per altre banda, a vegades, després de haver mogut cel i terra per trobar-los una feina, alguns no es presenten ni a la primera cita. L’eina bàsica per buscar feina i anunciar-se és l’ordinador i la majoria no hi tenen accés. Això els exclou d’entrada. Depenen per tant de que algú els faci la tramitació (fer el currículum, presentar-lo, etc.) La web que mou més possibilitats és infojob, però és també la que requereix més temps (uns 90 minuts per usuari) i no es disposa d’aquest temps. 

26 febrer

Les portes del centre obren 9,30. a partir d’aquesta hora comencen a entrar usuaris. La gran majoria homes.  Durant tot el dia va arribant gent: uns per fer les classes d’alfabetització, altres per les de informàtica, cange del carnet de conduir i altres temes. En general sempre hi ha gent rondant o esperant.Faig la classe de 10 a 12 h, amb la Fàtima (“practicante”).Molt bé, però… ja començo a veure que amb unes quantes classes més ja n’hauré tingut prou.  Si fos el meu grup, sol meu, i els hi fes totes les classes jo, tindria un altre interès. Veuria l’evolució, podria fer més seguiment, etc. Les classes que porto fetes són suficients per veure la “funció de l’educador” en aquest context concret. Molt divertit, però ara ja passaria a una altre cosa. Quan acabo la classe tot està bastant desèrtic. L’Esmeralda (cap de pràctiques) no hi és. Tinc tres opcions: a) convertir-me en ombra de la noia que porta inserció laboral però ja ho he fet, i pel que ensumo, el cas que està portant és “mas de lo mismo” . b) Anar a xafardejar a la fantàstica biblioteca, però hi ha dos educadors del centre fent una reunió. Opció descartada. C) Interrogar a la noia francesa de pràctiques que s’encarrega del Servei d’Acollida. Allà voy: Servei d’Acollida: Les persones que entren per primera vegada al centre, es dirigeixen a aquesta mena de recepció, on se’ls “fitxa”.  Se’ls hi demanen un parell de fotografies, edat, si tenen família, situació, origen, etc. a la fitxa se l’hi posa un número i la data. Després s’introdueix aquesta dada a l’ordinador.  Amb aquesta fitxa, es fa després un certificat que acredita el seu contacte amb la cultura del país d’acollida i que els hi serveix per demanar el permís de residència.  (Bayt- Al-Thaqafa significa casa de cultura).Dedueixo que aquest pas és força important per poder conèixer les necessitats de l’immigrant. I que, per treure la màxima informació, és crucial l’empatia, gràcia i interès que desprèn la persona que està a l’altre costat del taulell. Aquesta seria una de les actituds que hauria de desenvolupar un educador/a en aquesta situació.

He fet la classe, com sempre. Avui amb una noia de pràctiques nova. La veritat és que la rotació que hi ha en aquestes classes és bestial… Avui, ens en hem anat bastant del tema i hem acabat parlant de bodes i noviatges. Ha estat molt interessant perquè hem potenciat que els alumnes expliquessin les realitats dels seus països. Les diferències culturals són tremendes. És un fet que tots sabem, però impressiona veure-ho en una mateixa classe, compartint un mateix espai i havent de crear una societat comú. 

Comprens que determinades visions radicals i tancades identifiquin occident amb llibertinatge, absència de valors, etc. A alguns països per exemple, com més calor, més es tapen. Aquí, els que han arribat fa poc que es preparin per flipar amb la poca roba que porten alguns/es a l’estiu… En alguns països, es concerten els matrimonis des de la infància, aquí les parelles homosexuals es poden casar, etc. Realment, tot plegat és super complicat. 

S’ha creat un clima que afavoria molt la comunicació i això ha fet que al final alguns alumnes expressessin les seves opinions sobre el funcionament de la classe. Han dit que el que més volien era parlar, crear diàleg, perquè fora de la classe no tenen oportunitat de parlar amb ningú en castellà. Té tela…!!! És un tema molt seriós i que reflexa el problema que tenim tots plegats davant. Grups de senegalesos, marroquins, indús, pakistanís, que no es relacionen amb ningú més que amb les seves pròpies comunitats! Que viuen a la nostra ciutat com si visquessin en una illa. Hi ha una noia senegalesa llestíssima, molt potent, que fa 9 mesos que viu a Barna i encara no ha pogut fer cap amiga d’aquí. Es notava que estaven entre parats i tristos perquè deien que la societat d’aquí és molt tancada. És a dir, no es senten acollits.

fer de profe

Mai m’hagués arribat a pensar que donaria classes i que m’agradaria. Avui érem 30. La he fet sola i he pres consciència del que significa donar una classe d’aquestes característiques.  

Mentre l’estava fent, m’anaven venint imatges del cole: el profe escrivint a la pissarra i la gent tirant-li gomes, papers, xicles….quan es girava,  tothom quiet; el profe explicant Roma o la fotosíntesi mentre es va sentint “l’apodo” que li han posat tant cruel… (el “buri”, el que es treia burilles…); el profe explicant la guerra de successió sabent que ningú l’està escoltant; la típica imatge de papers volant i tothom mirant a qualsevol lloc menys al profe… QUÉ CRUEL POTS SER SENSE ADONAR-TE’N!!!!!!!! Quantes vegades un profe haurà tornat fet una piltrafa a casa seva per culpa de la nostra incapacitat de posar-nos en el seu lloc…. 

Prenc també consciència de la importància de saber connectar amb l’alumne i motivar-lo. És com engegar una dinàmica i no permetre que es pari.  

a tope

Avui hi ha lio a la classe. Toca canvi de grup. Tot just començada la classe entren dos educadors dient-me que porten als que passen del  nivell 1 al 2. Veig com entren  unes 15 persones. Després l’educadora els presenta, explica una mica els seus progressos i se’n va. Vale… entenc que la majoria de classes funcionen amb gent de practiques, que vénen diferents dies i que això fa que hi hagin aquest tipus de sorpreses. Som uns 25 i quasi no hi cabem, però cap problema… la classe, amb una mica més d’esforç per part meva (dinamitzar 25 no és el mateix que dinamitzar 5) funciona prou bé.   

Els de l’DGAIA de Senegal han anat a la pelu (o potser s’ho han fet entre ells), però tots s’han estirat els rissos i s’han fet els pentinats més variopints. No porten les usuals gorres i els llueixen… quasi no els reconeixo… Quan acabo vaig a observar com funciona el servei d’acollida, el tipus “d’instruments” que s’utilitzen, etc. Després vaig a “inserció laboral”: la Patricia hem comenta que tot sovint, després de matar-te buscant una feina, l’usuari no es presenta o passa de tot, com avui…

5 març

La classe sempre és entretinguda, però avui més. Hem descrit les nostres famílies, els vincles i les persones. Quan ha sortit el tema de la poligàmia la gent ha començat a emocionar-se. Tots parlant a l’hora i entre ells amb el seu idioma… Me n’he adonat (no hi havia pensat mai), que aquí no existeix la manera de descriure el vincle entre les diferents dones d’un home.  T’en adones que la cultura és un sistema que descriu UN món, no ELmón. És enriquidor que totes les diferents cultures que formem la classe ho puguem veure. Després ens hem descrit. Un es pensava un paio de la classe i els altres l’havien d’endevinar.  I ha sorgit l’inevitable tema dels colors… els nois senegalesos diferencien entre ser negre, blanc o marró. En algún cas doncs, contestaven: -no, X (el personatge) no es negro, es marrón. I quan es descriu a algu amb un color estrany, com aquest, que sembla que digui que X és de xocolata, t’en adones lo absurda que és la discriminació que es fa per la pigmentació de la pell. 

També s’ha donat la típica situació… Un noi negre preguntava: - X  es negro?, a lo que l’altre contestava: - No es negro,  es “normal”. He remarcat que ser negre és tan normal com ser blanc o “marró”. Un cop acabada la classe he ajudat a la noia d’inserció laboral a buscar per internet algún curs d’auxiliar de geriatria per a una noia infermera argelina. He pogut constatar la basura que circula per el ciberespai i lo difícil que és Trobar.

descripció

Les portes del centre obren 9,30. a partir d’aquesta hora comencen a entrar usuaris. La gran majoria homes.  Durant tot el dia va arribant gent: uns per fer les classes d’alfabetització, altres per les de informàtica, cange del carnet de conduir i altres temes. En general sempre hi ha gent rondant o esperant. Faig la classe de 10 a 12 h, amb la Fàtima (“practicante”). Molt bé, però… ja començo a veure que amb unes quantes classes més ja n’hauré tingut prou.  Si fos el meu grup, sol meu, i els hi fes totes les classes jo, tindria un altre interès. Veuria l’evolució, podria fer més seguiment, etc. Les classes que porto fetes són suficients per veure la “funció de l’educador” en aquest context concret. Molt divertit, però ara ja passaria a una altre cosa.  

Quan acabo la classe tot està bastant desèrtic. L’Esmeralda (cap de pràctiques) no hi és. Tinc tres opcions:

a) convertir-me en ombra de la noia que porta inserció laboral. Però ja ho vaig fer l’altre dia, i pel que ensumo, el cas que està portant és “mas de lo mismo” .

b) Anar a xafardejar a la fantàstica biblioteca, però hi ha dos educadors del centre fent una reunió. Opció descartada.

 C) Interrogar a la noia francesa de pràctiques que s’encarrega del Servei d’Acollida. Allà voy:  Servei d’Acollida: Les persones que entren per primera vegada al centre, es dirigeixen a aquesta mena de recepció, on se’ls “fitxa”.  Se’ls hi demanen un parell de fotografies, edat, si tenen família, situació, origen, etc. a la fitxa se l’hi posa un número i la data. Després s’introdueix aquesta dada a l’ordinador.  Amb aquesta fitxa, es fa després un certificat que acredita el seu contacte amb la cultura del país d’acollida i que els hi serveix per demanar el permís de residència.  (Bayt- Al-Thaqafa significa casa de cultura).Dedueixo que aquest pas és força important per poder conèixer les necessitats de l’immigrant.  I que, per treure la màxima informació, és crucial l’empatia, gràcia i interès que desprèn la persona que està a l’altre costat del taulell. Aquesta seria una de les actituds que hauria de desenvolupar un educador/a en aquesta situació.

12 de febrer, segon dia

Segon dia. Amb 10 minuts hem preparo la classe. La faig amb una altre noia de pràctiques. Ella és la veterana, jo la novata, se suposa que la classe l’hauria de fer ella i jo donar suport… No sé si és perquè passa de tot o està cansada… o potser sóc jo que poso la primera i no li dono opció… el cas és que dono tota la classe jo. Hem passen les dues hores volant! M’ho passo bomba….El tema és la casa, el mobiliari, etc. Una excusa per descriure el passat, el lloc d’origen, i  retornar després al present. Per lo vist, en els seus respectius països, tots vivien en cases fantàstiques, grans, lluminoses, sense soroll.  Igual que les que ara tenen aquí! Confirmo les informacions sobre els nouvinguts: en els seus països d’origen són habitants amb possibilitats. Els que no en tenen, ni tant sols poden pensar amb emigrar. 

 Quan acabo observo dos casos:  -        

Kadir. Un marroquí de Tànger de 34 anys. Té permís de residència amb possibilitat de treballar en el sector del servei domèstic. (es pot treballar en un sector o altre en funció del tipus de permís). Per a un home això equival a treballar com a cuidador d’alguna persona discapacitada o tercera edat. Kadir arrufa el nas. Viu amb les seves 4 germanes, que treballen totes, i diu que pot esperar als tràmits del seu permís de residència. El primer que penses és que és una posició masclista. Però després te’n adones que prou difícil és l’adaptació, el dol, etc… potser veure’s a sí mateix desenvolupant en una tasca que per la seva cultura correspon a les dones, o que no està valorada per un home, etc. contribueix més negativament a la seva autoestima que passar-se un temps a càrrec d’unes germanes que potser opinen el mateix que ell. No sé… no podem jutjar basant-nos amb les premisses d’aquí.  -         Inda. És una noia marroquina, sense papers, per tant, sense possibilitat de treball. Viu en un dels pisos d’acollida de la fundació. Davant la imperiosa necessitat de treballar, se la juga conscientment: utilitza el  permís de treball d’una bona amiga i, amb l’ajuda d’una noia de pràctiques,  fa un currículum que és un maxmix de les dos.